LES VOCALS

L'àrab té 6 vocals, 3 llargues i 3 breus. Les vocals llargues són ا a'lif, و waw i ي yaa que representen a, u, i respectivament.

Les vocals breus són fatha, dhamma i kasra que també representen a, u, i, però que gràficament són uns signes petits damunt de la consonant. Aquesta característica la comparteix amb l'hebreu, per exemple: تَ [ta], تِ [ti], تُ [tu]

Estes tres vocals breus no solen aparéixer, llevat dels llibres per a aprendre. Tots els parlants saben quines són les vocals malgrat no escriure-s'hi.

A més la diferència d'una vocal llarga o breu pot canviar el significat d'una paraula, així no és el mateix فل [ful] gesmil queفول [fuul] fava.

L'àrab és molt creatiu en les salutacions, per exemple bon dia es pot dir صباح الفل [Sabahu al-ful] lit. "matí de gesmil" i clar, ningú voldrà que li diguen صباح الفول [Sabahu al-fuul] lit, "matí de faves". O sí, hi ha de tot.

El maltés té 11 vocals i no es complica tant, totes es representen.
Però conserva vocals llargues i breus? Sí.
I com les diferencia? AH

Les vocals breus són: a, e, i, o, u.

Les vocals llargues són: a, e, i, ie, o, u.

Hi ha un complicat sistema de dígrafs per a indicar quines són llargues i quines breus, i si no, els parlants ho saben. Per exemple les consonants għ i h determinen la longitud.

Anteriorment, s'assajà amb accents circumflexos (â, ê...), però les solucions proposades no quallaren.

L'existència de vocals en maltés que no existeixen en àrab fusha no es deu tant a la influència llatina o germànica, que en alguns casos i a causa de manlleus lèxics sí que és així, sinó també que els àrabs col·loquials tenen estos sons. De fet, hi ha el pensament quan els àrabs andalusins escrivien بلنسية segurament, ja devien pronunciar [b/valensia] i no [balansiya], reforçada aquesta idea per com fou adoptada la toponímia àrab pel català en comparació als noms llatins.